Vam decidir començar pel cas que ens havia encarregat la Carme Trilla: descobrir si el professor de quart posava les notes amb les boletes del quinto.
Pensàvem que era absurd que ho fes, seria un cas fàcil i ràpid de resoldre. Vam decidir espiar-lo i, en acabar les classes, vam tornar a entrar i ens vam amagar als armaris del passadís. Des d’allà vam poder veure que quan els alumnes plegaven el professor tornava a la classe i s’hi quedava una bona estona. Volíem veure què hi feia, però el conserge ens va veure per allà i vam haver de marxar cap a casa.
Vam acordar que l’endemà aniríem a la classe del professor i ens amagaríem allà per poder veure què hi feia.
En acabar les classes, aprofitant l’enrenou de les files, vam entrar a la classe del professor i vam buscar un lloc on poder amagar-nos. A les classes hi havia uns armaris encastats per guardar-hi els abrics i ens vam ficar cada un en un. Des d’allà es veia força bé, perquè les portes eren de làmines de fusta i quedava un espai entre mig.
Al cap d’una estoneta va entrar el professor, es va posar a la taula i va començar a mirar els treballs dels seus alumnes.
Jo vaig pensar que el cas no seria gaire complicat. El professor estava corregint i per allà no es veia cap rastre de boletes de quinto.
De sobte vam sentir soroll al passadís, van picar a la porta, el professor va anar a obrir i va començar a entrar un grupet d’avis i àvies que saludaven molt contentes el professor.
—Au, va ja podem començar a preparar el material per a la sessió setmanal de quinto —va dir el professor.
—A la residència esperem amb candeletes que sigui dimarts per poder sortir i passar una estona divertida aquí, jugant al quinto —va dir un dels avis.
Van treure el joc i es van posar a jugar.
—He pensat una altra manera perquè puguin sortir de la residència. Podrien venir a fer unes xerrades als meus alumnes.
—Nosaltres... què els podem explicar? —van dir els avis.
—Els poden explicar com era i què feien a l’escola a la seva època.
Els va semblar molt bona idea i, quan van acabar de jugar, tots van marxar molt contents.
Vam aprofitar que les senyores de la neteja estaven traient les escombraries i vam sortir de l’escola sense que ningú no ens veies.
Va resultar que el professor es reunia amb els avis un cop per setmana perquè poguessin sortir de la residència i així es divertissin una mica. La Carme Trilla estava ben equivocada. Li ho havíem d’anar a dir i cobrar la nostra factura.
El primer cas va quedar resolt, i no ens havia costat gaire. Estàvem molt animats a continuar amb la nostra empresa. Vam decidir continuar amb el cas del Joan Mainé: recuperar la pilota de la fàbrica en ruïnes.
Com que la fàbrica era una mica lluny de casa, vam haver d’inventar una excusa. Vam dir als pares que havíem de fer un treball sobre el riu Ripoll i que el dissabte al matí aniríem a fer una excursió pels marges del riu.
Vam quedar d’hora i vam anar cap allà. De seguida vam veure la fàbrica en ruïnes, vam entrar i vam veure la pilota al costat d’una porta. Però quan el Nan va anar a agafar-la una mà va sortir d’allà i se’l va emportar cap a dins.
Vam decidir explorar tot aquell espai. L’habitació estava buida. La Gina deia que tots havíem vist la mà que va agafar en Nan, per tant allà hi havia d’haver algú més. Vam començar a inspeccionar. De sobte la Gina s’entrebancà amb alguna cosa i va estar a punt de caure. Per sort no es va fer mal i, quan vam tornar a aixecar el cap, vam veure, atònits, com una paret s’obria. Era una porta secreta! No sabíem què fer. Volíem entrar però ens feia una mica de por. La Gina em va fer anar a buscar unes quantes pedres per impedir que la porta es tanqués. Ens va semblar molt bona idea i el Robert i jo vam anar-les a buscar i les vam posar.
Vam entrar en aquella zona i vam veure que l’espai estava moblat. Hi havia una taula amb un ordinador, una butaca molt gran i antiga, unes prestatgeries amb llibres i discs i un equip de música i, darrere d’una mampara, un llit.
Tots tres vam quedar bocabadats i, de sobte, va aparèixer un home. Era gran, devia tenir uns seixanta anys i se’l veia una mica enfadat.
Ens va demanar què hi fèiem, allà. Vam explicar que érem un equip de detectius i que investigàvem el tema de la pilota i la llegenda del fantasma. Ens va dir que allà no hi havia cap fantasma.
—Sóc en Bonaventura Bat —ens va dir—. Jo era l’amo d’aquesta fàbrica. Tothom pensa que jo la vaig cremar per cobrar-ne l’assegurança, però no va ser això el que va passar. El meu soci em va parar una trampa. Com que tothom pensava que jo era culpable, em vaig veure obligat a quedar-me aquí i fer veure que m’havia cremat juntament amb la meva fàbrica.
—Així, vosaltres sou detectius?
—Sí, som NAN, GINA & ROBERT FALCONE (Private Investigators) —li vam dir tot ensenyant un full amb la nostra propaganda.
—Aleshores, potser vosaltres em podríeu ajudar a esbrinar l’engany del meu soci.
—Ens vam quedar molt parats. No sabíem què dir. No semblava un cas fàcil, seria una investigació complicada, però finalment la vam acceptar.
Li vam dir que ens hauria d’explicar tota la història des del començament i ell hi va estar d’acord.
Com que ja s’havia fet molt tard, vam haver de marxar, però vam quedar de trobar-nos l’endemà al matí perquè ens ho expliqués tot.
Vam marxar, però abans vam agafar la pilota d’en Joan Mainé. El dilluns la hi tornaríem i cobraríem la feina.
ALUMNES DE 5è B
ESCOLA MIQUEL MARTÍ I POL
