Just abans de començar estàvem histèrics, atacats pels nervis com mai abans no ho havíem estat. Tots dos ens miràvem i semblava com si amb la mirada estiguéssim decidint qui atacava amb la primera pregunta. De cop el Nan, amb veu decidida, trencà el gel:
—Li agrada la seva feina, senyor Fortuny?
—Mireu, sóc una persona bastant obsessiva i el tema dels cotxes m’ha acompanyat durant tota la vida. Així que us puc dir que sí, que m’agrada molt —contestà el senyor Fortuny.
Després vaig pensar que encara era massa aviat per intentar esbrinar res del passat, així que, una mica menys nerviós, li vaig dir:
Ell ens explicà que les marques Seat i Peugeot eren les més demanades en aquest temps de crisi econòmica en què vivim i després li vam preguntar d’on treia aquells cotxes de segona mà. Teníem interès a esbrinar d’on els aconseguia.
—Penseu que tinc molts anys d’experiència i sóc un gran negociador. Puc aconseguir cotxes de segona mà i en bon estat de sota les pedres —en aquell moment tant el Nan com jo, sense ni mirar-nos, vam pensar el mateix: aquella resposta era mentida i el senyor Fortuny estava dissimulant per no haver d’entrar en detalls. Aquí va ser quan en Nan atacà:
—Això vol dir, senyor Fortuny, que vostè s’hi ha dedicat tota la vida a la venda de cotxes, oi?
—Bé, de fet... —va començar a tremolar-li la veu—. No he treballat sempre en això. He tingut diferents experiències professionals i també us he de dir que m’he posat en bastants problemes, a la vida... Però, vaja, que vosaltres no n’heu de fer res, de tot això.
Nosaltres dos ens vam mirar de reüll i vam donar l’entrevista per finalitzada. En Nan va dir:
—Bé, gràcies per l’entrevista, i esperem que aviat pugui solucionar aquests problemes del seu passat.
Ja amb molt poques paraules, ens acomiadàrem del senyor Fortuny i sortírem cap a fora, on ens esperava la Gina amb les bicicletes. Feia cara d’avorrida, la pobra. Calia explicar-li tot ràpidament.
Vam agafar les bicicletes, però no hi vam pujar. Vam decidir que mentre tornàvem cap a la fàbrica a veure el senyor Bonaventura aniríem empenyent-les, així podríem sentir-nos bé per comentar com havia anat tot plegat. Estàvem il.lusionats i nerviosos. La Gina ens escoltava amb moltíssima atenció. El Nan va dir:
—A mi m’ha semblat que, amb una mica més de temps, ens hauria acabat explicant tot això de l’incendi. No ho sé, eh, potser m’equivoco, però m’ha semblat veure’l penedit, com si d’alguna manera volgués arreglar els temes que l’angoixen del seu passat.
La Gina va veure clar que calia anar una mica més enllà i, si era cert el que creia en Nan, valia la pena ajudar el senyor Fortuny a fer les paus amb si mateix i el seu antic soci.
Com tres investigadors professionals, de fet cada vegada érem més propers a ser-ho, ens vam encaminar —amb les bicis al costat— cap a la fàbrica. Hi vam entrar i de seguida va sortir en Bonaventura a rebre’ns.
Li ho vam explicar tot fil per randa i, en acabar, estava com emocionat. Pensar que el seu antic soci —gran amic però també gran traïdor— ara potser volia arreglar tants embolics el posava nerviós, però també el feia molt feliç. Ell, però, molt prudent, va dir que no faria cap pas. Va acomiadar-se de nosaltres i va entrar cap dins.
La Gina llavors va tenir la idea. Calia preparar una trobada entre els dos senyors. Ells els ho posarien fàcil i llavors seria el destí, o ells mateixos, que haurien d’espavilar-se a resoldre aquest tema difícil. Va pensar que estaria bé citar el senyor Fortuny amb alguna excusa una mica creïble. Va agafar el mòbil, va marcar el número del negoci del senyor Fortuny que havia memoritzat mentre esperava els seus companys, una estona abans, i va esperar que algú respongués.
—Hola, bona tarda. Amb el senyor Fortuny? Miri som els tres nois que fa una estona hem estat aquí entrevistant-lo. Hem estat parlant en sortir i, per agrair-li el seu temps i la seva col.laboració, voldríem convidar-lo a berenar demà a la tarda... No, no, no ens pot dir que no. L’esperem demà a les 6 al Viena de la plaça de Sant Roc. Sigui puntual.
Vam escriure una nota al senyor Bonaventura citant-lo a la mateixa hora i al mateix lloc per xerrar una estona fora d’aquella fàbrica vella i mig abandonada. La hi vam llençar per sota la porta on ell havia entrat i vam marxar. El pla estava engegat, caldria esperar a l’endemà a veure què passava.
A ¾ de 6 de la tarda de l’endemà, tots tres estàvem asseguts a les escales de l’església de Sant Fèlix. Això sí, anàvem tots tres amb gorra i ulleres de sol perquè ni el senyor Fortuny ni en Bonaventura ens reconeguéssin.
Cap a ¼ de 7 de la tarda, un tal senyor Fortuny s’esperava assegut a la barra del Viena. No parava de mirar-se el rellotge i al final va dir al cambrer:
—Fa massa estona que espero. Quina gent més impuntual!
I a l’instant, una veu des del seu darrere digué:
—Tranquil, crec que tant tu com jo som aquí per la mateixa raó. També crec que cap dels tres nois a qui esperem no es presentarà...
Es girà sorprès i va trobar-se cara a cara amb el seu antic company, el senyor Bonaventura. La seva cara es començà a posar vermella i no sabia què fer. S’aixecava i marxava o se li tirava a sobre encaixant-li una gran abraçada?
No van fer ni una cosa ni l’altra. Van parlar i parlar. Es van retreure coses del passat, van sortir rencors, episodis per oblidar, males jugades... però al final va sorgir el penediment més sincer del senyor Fortuny. Ell mateix va explicar al seu antic soci que durant tots aquells anys havia estalviat molts diners i volia recompensar-lo refent la fàbrica i tornant a començar plegats el negoci que havia cremat per enveges feia uns anys enrere.
—Amics de nou? —va preguntar encaixant les mans el senyor Fortuny.
—I tant! —encaixà en Bonaventura.
En Nan, la Gina i jo mateix, per pura casualitat, vam aparèixer just en aquell instant. Els dos senyors ens van agrair molt la nostra feina i ens convidaren a berenar. Ens van dir que havíem fet una feina excel·lent.
Quan ja fosquejava, tots tres vam emprendre el camí cap a casa. Havíem resolt un cas professional, érem detectius de veritat!
—Va, quin és el següent cas pendent? —va dir la Gina.
En Nan i jo vam dir alhora:
—No, ja n’hi ha prou! Estem massa cansats per seguir amb aquesta agència!
Vam continuar caminant. Tots tres sabíem que no ens podríem estar sense fer res. Si tancàvem el negoci de detectius, ens caldria pensar un nou projecte. De cop em vaig aturar, em vaig mirar els meus companys i els vaig dir:
—S’acosta l’estiu, arriben les vacances. Muntem una parada de batuts i de gelats a la plaça de davant de l’escola?
La meva idea no semblava convèncer en Nan, però quan li vaig dir que podríem repartir-nos els guanys per fer una escapada a PortAventura va cridar:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Fes-nos saber la teva! Deixa el teu comentari