Un cop recuperada la pilota, ja no ens quedava res per fer allà. Tornaríem l’endemà i el senyor Bonaventura ens explicaria com és que havia acabat d’aquella manera.
—Heu vist quina hora és? —va dir la Gina preocupada—. Són dos quarts de nou tocats. Els pares em renyaran!
—Ostres! Jo havia promès a la mare que aquesta nit trauria el Bob a passejar! Ai, ai, ai... Ara sí que em quedaré sense jugar a la consola un mes.
El Nan i la Gina estaven ben preocupats. Però, com tot bon detectiu, vaig pensar una bona excusa per explicar el per què del nostre retard.
—És ben fàcil, no sé per què us amoïneu tant —vaig dir ben tranquil—. L’única cosa que ens cal és trobar una bona explicació.
—Jo no en sé, de donar explicacions! Mai no n’he sabut, de dir mentides —va dir el Nan.
—Apa! Doncs n’acabes de dir una i de ben grossa, a més a més. No recordes quan vas treure aquell tres a matemàtiques i el vas enterrar a l’hort de l’escola? —li va fer recordar la Gina.
El Nan no va dir ni piu i va començar a tirar pedres al riu. Va ser en aquell moment quan se’m va encendre la bombeta.
—Tranquils, he trobat la solució al nostre problema —vaig dir tot convençut—. Com que demà hem de tornar a parlar amb el senyor Bonaventura perquè ens expliqui el tema del seu soci, hauríem de passar la nit junts. Casa meva és la que està més a prop i als meus pares no els importarà que us hi quedeu a passar la nit.
La Gina i el Nan em miraven amb cara de pòquer. No sabien on volia anar a parar amb aquella explicació. Així que els vaig continuar explicant el meu pla.
—Com anava dient, per poder fer això necessitem una excusa perquè ens deixin estar junts. La millor cosa que se m’ha ocorregut és que un de nosaltres arribi moll a casa.
—Moll? Què vols dir? —va preguntar tota estranyada la Gina.
—Sí, moll, tal com sona. Si un dels tres per “accident” hagués caigut al riu, seria normal que arribéssim tan tard.
—No m’agraden els accidents, ni tampoc com em mires —va dir tot espantat el Nan.
—No posis aquesta cara, Nan. Només et mullarem una mica. Com que has caigut, t’hem hagut d’ajudar perquè no t’ofeguessis i, com que casa meva és la que està més a prop, hem vingut tots aquí perquè no et constipis. Així podrem trucar a casa teva i dir que t’has de quedar a casa perquè has caigut i estàs tot xop i, de pas, per poder acabar demà el treball que ens han demanat a l’escola.
—Jo penso que és una gran idea —va dir la Gina tota convençuda.
—És clar, com que no ets tu la que s’ha de mullar...! —va dir tot enfadat en Nan.
Ens va costar una bona estona convèncer el Nan que aquella era l’única cosa que podíem fer per explicar-ho tot. Així que al final va acceptar. Amb molt de compte el vam agafar entre la Gina i jo i el vam deixar caure a la vora del riu. Xofffff! Va fer una bona esquitxada.
—Està molt freda! Aaaaaxíssss! Aaaaaxís! —va començar a esternudar en Nan.
De seguida el vam ajudar a sortir perquè no agafés una bona galipàndria. Vam agafar les bicis i vam fer camí cap a meva.
Al cap d’una estona érem a la porta. La meva mare ens esperava i, com era d’esperar, ens va començar a renyar. En pobre Nan tremolava del fred i el meu pare li va portar una tovallola. Quan la mare ja va estar més tranquil·la, els vaig explicar el que havia passat: com el Nan havia caigut al riu, com el vam haver d’ajudar i que no havíem pogut acabar el treball.
Mentre la mare preparava el sopar, el pare va trucar a casa de la Gina i del Nan i va explicar als seus pares el que havia passat i que, com que no havíem pogut acabar el treball, es quedarien a dormir a casa per poder acabar-lo l’endemà.
En acabar de sopar vam haver de desparar taula com a càstig i, tot seguit, ens vam rentar les dents, ens vam posar el pijama i vam anar a dormir. L’endemà ens hauríem de llevar d’hora, esmorzar, agafar les bicis i anar cap a la fàbrica a trobar el senyor Bonaventura.
Al matí següent ens vam preparar i ens vam posar en marxa. Aquell seria un dia molt interessant perquè descobriríem què havia passat a la fàbrica i amb el soci de l’amo de la fàbrica.
—No he pogut dormir en tota la nit pensant quins motius va tenir el soci del senyor Bonaventura per cremar la fàbrica —va dir la Gina tota emocionada.
—Penso que el més possible és que fossin problemes de diners. La gent gran fa moltes bestieses per diners —va dir en Nan.
Ja no hauríem d’esperar gaire per saber la resposta, perquè sense adonar-nos-en havíem arribat a l’entrada de la fàbrica. A la saleta d’estar ens esperava el senyor Bonaventura amb xocolata calenta i un munt de xurros i, tot i que ja havíem esmorzat, no van durar ni cinc minuts.
Un cop l’estómac va estar ple, vam seure a terra, al costat d’aquell home, i el vam escoltar atentament fins al final, sense dir ni mitja paraula.
Quan ens va acabar d’explicar la seva història estàvem molt sorpresos. Es veia que el senyor Bonaventura havia descobert que el seu soci, el senyor Fortuny, s’estava quedant diners de la fàbrica sense dir-ho a ningú i els estava fent servir per comprar cotxes robats. Quan el senyor Bonaventura se’n va assabentar va voler presentar proves a la policia per denunciar-lo, però el senyor Fortuny ho fa saber i, el mateix dia que havia d’anar a la policia a declarar, el soci li va calar foc a la fàbrica amb el senyor Bonaventura a dins.
—Com podia treballar amb un home tan dolent? —va preguntar sorpresa la Gina.
—No era un home dolent, feia molts anys que ens coneixíem, vam estudiar junts. Però els diners fan que la gent canviï —va contestar molt trist el senyor Bonaventura.
—I per què va fer veure que era mort? Ara ha de viure aquí tot sol sense ningú —va dir més trist en Nan.
—Com que tothom va pensar que jo havia cremat la fàbrica vaig pensar que ningú no em creuria i em quedaria sense res. Els papers es van cremar amb l’incendi i ja no podia demostrar res.
Després d’escoltar aquesta història, com a detectiu no podia quedar-me tal qual. Així que vaig pensar que investigaríem on vivia ara el senyor Fortuny i intentaríem demostrar que ell va ser qui va cremar la fàbrica per no anar a la presó.
No teníem per on començar. Així que vam preguntar al senyor Bonaventura si sabia on vivia abans el seu soci i tenir alguna idea de per on començar. Es va aixecar i va anar a l’habitació del costat. Al cap de dos minuts va tornar amb uns papers mig cremats i molt vells. Allà hi deia com es deia, on vivia abans i de què treballava. Resulta que s’havia convertit en un gran venedor de cotxes. Ja podíem començar de veritat la nostra feina de detectius: aniríem a visitar el sospitós número 1 (si és que encara vivia allà).
Corrents vam sortir de la fàbrica, vam pujar a les bicis i vam anar cap al carrer d’Osona, al barri de Ca n’Oriac. No sabíem si després de tant de temps encara viuria allà, però ho havíem de provar.
Quan vam arribar, després de travessar mig Sabadell, vam entrar a la porteria i ens va rebre un home ven estrany.
—On aneu, vosaltres tres? —va dir amb una veu que feia por.
Es tractava del porter de l’edifici. Li vam explicar que volíem parlar amb el senyor Fortuny i ens va explicar que feia 5 anys que va marxar i que ja no vivia allà.
—Per què el necessiteu? —va preguntar l’home.
—Estem fent un treball a l’escola sobre els oficis i, com que ens agraden tant els cotxes, ens havien dit que el senyor Fortuny hi entenia molt.
—Doncs si el voleu trobar treballa uns carrers més amunt, en una botiga de cotxes darrere de l’escola Sant Julià.
Estàvem de sort. El porter ens va indicar com arribar a Fortuny’s Car, l’empresa del nostre sospitós. Com un llamp vam agafar les bicis i en un moment vam arribar a la porta de la botiga. De seguida el vam reconèixer. Estava igual que a la fotografia que tenia el senyor Bonaventura al despatx, però més vell i amb més panxa.
Vam deixar les bicis a la porta i vam entrar.
—Bon dia. Em dic Robert i busco el senyor Fortuny.
—Doncs estàs de sort, jo sóc el senyor Fortuny. Què voleu?
—Bona tarda, a l’escola estem a la setmana dels oficis i veníem a fer-li unes preguntes per a la revista de l’escola —vaig dir molt seriós.
Després de mirar-nos una bona estona va fer que l’acompanyéssim a dins. El Nan i jo el vam acompanyar i la Gina es va haver de quedar vigilant les bicis. Va entrar en una habitació que hi havia al fons d’un passadís estret. L’habitació era molt gran, però només hi havia un ordinador, un llum penjat al sostre i uns prestatges amb molts llibres.
—Bé, quan vulgueu podem començar amb les preguntes. Penseu que sóc un home amb molta feina i no puc perdre molt de temps —va dir molt seriós.
—No es preocupi, només seran deu minuts —vaig dir igual de seriós.
En aquell moment i, per primera vegada, em vaig sentir com un detectiu de debò. Estàvem a punt de començar amb l’interrogatori del sospitós. Seríem capaços de descobrir alguna cosa?
ALUMNES DE 6è
ESCOLA JOAN MONTLLOR
